SENTIMENTS I EL FUTBOL ESPANYOL
Sentiments i el futbol espanyol.
Sóc català. Penso, parlo, llegeixo i escric (de tant en tant) en català. Conec el meu país i m'agrada, el vull. El català és la llengua pròpia de Catalunya, que prové del llatí. En el segle X-XI ja apareixen paraules i frases senceres intercalades en una llengua que podria denominar-se català i el primer text literari és de data de finals del segle XII: les Homilies d’Organyà, un fragment d'una col·lecció de sermons. Es tracta, per tant, d'un idioma que conta amb una llarga tradició que es remunta a’l Edat Mitjana i que a causa de l'expansió de la Corona d’Aragó, va èsser la llengua utilitzada per la majoria de comerciants en tot el Mediterrani occidental. Actualment, el català no és una llengua molt difosa en quant a nombre de catalanoparlants, uns vuit milions de persones, si és que la comparem amb altres llengües. Però jo sóc un dipositari d'aquesta llengua i cultura i estic orgullós d'això.
De tota manera, una comunitat lingüística no mereix major o menor respecte en funció de la seva ocupació geogràfica o quantitat d'usuaris. La llengua pertany a l'àmbit de la cultura, que agrada de la diversitat i no de la concentració. I quan una comunitat lingüística desapareix està clar que ha esdevingut una tragèdia irreparable per a la humanitat. Ser català, per a mi, no vol dir ser millor que ningú ni renunciar a ser altres coses, com per exemple mediterrani o europeu. I espanyol? Aquesta és un altra qüestió, difícil de respondre, i contradictòria.
Si penso en Machado o García Lorca, en “el no pasarán” o la lluita contra el poble francès, em sento pròxim a Espanya. M'agrada escoltar Falla o Granados; també Sabina o Gabinete Caligari. He rigut molt amb Gila, amb Faemino i Cansado o amb les pel·lìcules d’Almodovar i Santiago Segura. Un humor genuïnament espanyol que també m'agrada. Quan faig excursions pels Pics d'Europa , muntanyes de Lleó i Galícia, Pirineus Aragonés o de Navarra, Serres de Gredos, Moren, Cazorla o Albarracín, veig paisatges fantàstics, incomparables i meravellosos. Pobles molt bonics i particulars i una gent bona, humil i acollidora. I unes capitals de província amb les mateixes virtuts que la seva gent. Quan menjo d'aquestes cuines tan variades i saborosíssimes no puc més que gaudir-ne i provar-les tant com puc: paelles, marisc, carn de caça o vermella, peixos variats, sopes d'all, potatges, espàrrecs, vins de màxima qualitat i tantísims més etceteras. Quan llegeixo a Ramón i Cajal o Severo Ochoa m'adono de la grandesa d'aquests investigadors, els més grans, encara que hi ha molts altres de reverenciables. M'agrada llegir els clàssics espanyols, tots sense excepció, i m'entusiasma la musicalitat i la riquesa de la llengua castellana, que també parlo, llegeixo i escric. I moltes mes coses. Quan penso en tot això em sento pròxim a Espanya i li tinc una sincera simpatia, fins i tot estimació.
Però tot canvia quan penso en els imperialistes espanyols, intolerants, que reivindiquen la imposició per la força de les seves idees excloents. Que pretenen l’aniquilació d'altres maneres de pensar i ataquen frontalment la meva llengua i la meva cultura, com ho van fer en altres ocasions, causant milers de víctimes innocents, com els nostres avis en el segle passat. O simplement expolian-nos i fent veure que som nosaltres els insolidaris. Llavors em sento lluny d'Espanya i vull ser només Català. Molt Català. Si escolto a aquests polítics espanyols, de dretes, falsos i mentiders, intencionadament analfabets, una estratègia malvada, que volen aconseguir vots enfrontant comunitats, em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català. Si escolto a aquests polítics espanyols, d'esquerres, del “café para a todos”, també mentiders, més respectuosos en la forma però insensibles en el fons als fets diferencials de totes les comunitats, especialment la meva, em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català. Quan penso en els intel·lectuals o artistes espanyols que han estat muts en els últims anys amb atacs continus contra tot el qual significa ser Català; quan han preferit guardar silenci i no defensar-nos no anés cas que se'ls tanquessin algunes portes o no els contractessin per treballar, llavors em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català.
I és que cada vegada tinc més clar que hi ha molta gent que escolta aquests atacs basats en la mentida, i no es senten molests ni indignats. Al contrari, penso que a molts d'ells els agrada sentir tot això, els sedueïx la idea que a Catalunya es pugui maltractar algú per parlar castellà, una fal·làcia que els agradaria fos veritat. La informació, en el segle XXI, està a l'abast de tot el món, i no em puc creure que es pugui saber què passa al nord d'Austràlia i desconèixer la realitat del que succeïx a Catalunya. És simple desinterès i en molts casos intencionalitat maliciosa. També he de reconèixer que els nostres polítics no ajuden gens a millorar les coses: grissos i preocupats per els seus affairs particulars per obtenir poder i amb nul·la consciència de país, demostran no voler-lo. . Ara ja no em ve de gust viatjar per Espanya. No tinc ganes de justificar-me per no-res ni de donar explicacions a qui no vol saber o no li importa o no sap. Estic fart d'exigir que respectin la meva llengua i la meva cultura de la mateixa manera com jo ho faig amb les altres. És sorprenent comprovar que fora de Catalunya, la idea d'Espanya està monopolitzada per Madrid i alguns madrilenys d'adopció, de molt divers origen, que pensen que ells són Espanya, tota Espanya. I és molt decebedor, per exemple, veure que totes les sèries de televisió d'abast nacional, públiques o privades, de màxima audiència, mostren només les quotidianitats, tòpics i problemàtiques dels habitants de Madrid. On estàn les realitats dels aragonesos, asturians, gallecs, andalusos, extremenys, valencians, murcians, balears o canaris? Simplement ignorats. I els centres de poder, on es troben? Les raons socials de la immensa majoria d'empreses importants estan a Madrid. En la resta del territori, trists i irrellevants sucursals. És clar que si aquestes comunitats no s'adonen que el espanyolisme que diuen sentir profundament fa tuf de madrinyelisme mesetario, d'imperialisme castellà, és cosa seva. Seguiràn sent invisibles als ulls d'altres espanyols, tan invisibles com ells, encara que panxes contentes. I de tot això no vull culpar al ciutadà madrileny, que en molts casos es tracta de gent bona, humil i acollidora, com qualsevol altra part del país.
I que em passa quan juga la selecció espanyola de futbol, formada per jugadors de totes les comunitats espanyoles, catalans inclosos? Doncs que tinc sentiments contradictoris. Si penso en Machado o García Lorca, en “el no passarán” o la lluita contra els francèsos, vull que guanyi la selecció i ho celebro. I si juga bé i mereix guanyar, encara millor. Però si veig onejar la bandera no constitucional, amb “el toro d’Osborne”, o sento aquests locutors de ràdio, periodistes mesquins, prepotents i xenòfobs, penso que estic davant dels imperialistes espanyols, intolerants, que reivindiquen la imposició per la força de les seves idees absolutes. Que pretenen l’aniquilació de les altres maneres de pensar i ataquen frontalment la meva llengua i la meva cultura. Llavors vull que la selecció perdi, sense ambigüitats.
I vist com han evolucionat les coses en aquest país en els últims temps, i la tendència que porten, arribarà un dia, pròxim, inevitable i irreversible, en el qual sentiré per Ramón i Cajal o Severo Ochoa el mateix que per Newton o Darwin, independentment de la seva nacionalitat, sense una debilitat afegida que me'ls faci més pròxims, una mica meus. Llavors em sentiré definitivament allunyat d'Espanya i voldré ser Català, mediterrani i europeu. Però res més.
De tota manera, una comunitat lingüística no mereix major o menor respecte en funció de la seva ocupació geogràfica o quantitat d'usuaris. La llengua pertany a l'àmbit de la cultura, que agrada de la diversitat i no de la concentració. I quan una comunitat lingüística desapareix està clar que ha esdevingut una tragèdia irreparable per a la humanitat. Ser català, per a mi, no vol dir ser millor que ningú ni renunciar a ser altres coses, com per exemple mediterrani o europeu. I espanyol? Aquesta és un altra qüestió, difícil de respondre, i contradictòria.
Si penso en Machado o García Lorca, en “el no pasarán” o la lluita contra el poble francès, em sento pròxim a Espanya. M'agrada escoltar Falla o Granados; també Sabina o Gabinete Caligari. He rigut molt amb Gila, amb Faemino i Cansado o amb les pel·lìcules d’Almodovar i Santiago Segura. Un humor genuïnament espanyol que també m'agrada. Quan faig excursions pels Pics d'Europa , muntanyes de Lleó i Galícia, Pirineus Aragonés o de Navarra, Serres de Gredos, Moren, Cazorla o Albarracín, veig paisatges fantàstics, incomparables i meravellosos. Pobles molt bonics i particulars i una gent bona, humil i acollidora. I unes capitals de província amb les mateixes virtuts que la seva gent. Quan menjo d'aquestes cuines tan variades i saborosíssimes no puc més que gaudir-ne i provar-les tant com puc: paelles, marisc, carn de caça o vermella, peixos variats, sopes d'all, potatges, espàrrecs, vins de màxima qualitat i tantísims més etceteras. Quan llegeixo a Ramón i Cajal o Severo Ochoa m'adono de la grandesa d'aquests investigadors, els més grans, encara que hi ha molts altres de reverenciables. M'agrada llegir els clàssics espanyols, tots sense excepció, i m'entusiasma la musicalitat i la riquesa de la llengua castellana, que també parlo, llegeixo i escric. I moltes mes coses. Quan penso en tot això em sento pròxim a Espanya i li tinc una sincera simpatia, fins i tot estimació.
Però tot canvia quan penso en els imperialistes espanyols, intolerants, que reivindiquen la imposició per la força de les seves idees excloents. Que pretenen l’aniquilació d'altres maneres de pensar i ataquen frontalment la meva llengua i la meva cultura, com ho van fer en altres ocasions, causant milers de víctimes innocents, com els nostres avis en el segle passat. O simplement expolian-nos i fent veure que som nosaltres els insolidaris. Llavors em sento lluny d'Espanya i vull ser només Català. Molt Català. Si escolto a aquests polítics espanyols, de dretes, falsos i mentiders, intencionadament analfabets, una estratègia malvada, que volen aconseguir vots enfrontant comunitats, em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català. Si escolto a aquests polítics espanyols, d'esquerres, del “café para a todos”, també mentiders, més respectuosos en la forma però insensibles en el fons als fets diferencials de totes les comunitats, especialment la meva, em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català. Quan penso en els intel·lectuals o artistes espanyols que han estat muts en els últims anys amb atacs continus contra tot el qual significa ser Català; quan han preferit guardar silenci i no defensar-nos no anés cas que se'ls tanquessin algunes portes o no els contractessin per treballar, llavors em sento allunyat d'Espanya i vull ser només Català.
I és que cada vegada tinc més clar que hi ha molta gent que escolta aquests atacs basats en la mentida, i no es senten molests ni indignats. Al contrari, penso que a molts d'ells els agrada sentir tot això, els sedueïx la idea que a Catalunya es pugui maltractar algú per parlar castellà, una fal·làcia que els agradaria fos veritat. La informació, en el segle XXI, està a l'abast de tot el món, i no em puc creure que es pugui saber què passa al nord d'Austràlia i desconèixer la realitat del que succeïx a Catalunya. És simple desinterès i en molts casos intencionalitat maliciosa. També he de reconèixer que els nostres polítics no ajuden gens a millorar les coses: grissos i preocupats per els seus affairs particulars per obtenir poder i amb nul·la consciència de país, demostran no voler-lo. . Ara ja no em ve de gust viatjar per Espanya. No tinc ganes de justificar-me per no-res ni de donar explicacions a qui no vol saber o no li importa o no sap. Estic fart d'exigir que respectin la meva llengua i la meva cultura de la mateixa manera com jo ho faig amb les altres. És sorprenent comprovar que fora de Catalunya, la idea d'Espanya està monopolitzada per Madrid i alguns madrilenys d'adopció, de molt divers origen, que pensen que ells són Espanya, tota Espanya. I és molt decebedor, per exemple, veure que totes les sèries de televisió d'abast nacional, públiques o privades, de màxima audiència, mostren només les quotidianitats, tòpics i problemàtiques dels habitants de Madrid. On estàn les realitats dels aragonesos, asturians, gallecs, andalusos, extremenys, valencians, murcians, balears o canaris? Simplement ignorats. I els centres de poder, on es troben? Les raons socials de la immensa majoria d'empreses importants estan a Madrid. En la resta del territori, trists i irrellevants sucursals. És clar que si aquestes comunitats no s'adonen que el espanyolisme que diuen sentir profundament fa tuf de madrinyelisme mesetario, d'imperialisme castellà, és cosa seva. Seguiràn sent invisibles als ulls d'altres espanyols, tan invisibles com ells, encara que panxes contentes. I de tot això no vull culpar al ciutadà madrileny, que en molts casos es tracta de gent bona, humil i acollidora, com qualsevol altra part del país.
I que em passa quan juga la selecció espanyola de futbol, formada per jugadors de totes les comunitats espanyoles, catalans inclosos? Doncs que tinc sentiments contradictoris. Si penso en Machado o García Lorca, en “el no passarán” o la lluita contra els francèsos, vull que guanyi la selecció i ho celebro. I si juga bé i mereix guanyar, encara millor. Però si veig onejar la bandera no constitucional, amb “el toro d’Osborne”, o sento aquests locutors de ràdio, periodistes mesquins, prepotents i xenòfobs, penso que estic davant dels imperialistes espanyols, intolerants, que reivindiquen la imposició per la força de les seves idees absolutes. Que pretenen l’aniquilació de les altres maneres de pensar i ataquen frontalment la meva llengua i la meva cultura. Llavors vull que la selecció perdi, sense ambigüitats.
I vist com han evolucionat les coses en aquest país en els últims temps, i la tendència que porten, arribarà un dia, pròxim, inevitable i irreversible, en el qual sentiré per Ramón i Cajal o Severo Ochoa el mateix que per Newton o Darwin, independentment de la seva nacionalitat, sense una debilitat afegida que me'ls faci més pròxims, una mica meus. Llavors em sentiré definitivament allunyat d'Espanya i voldré ser Català, mediterrani i europeu. Però res més.
1 comentaris:
Probably I can say with this blog make, more some interesting topics.
Publica un comentari