POLÍTICA I MÉS: Catalunya, Espanya i “la madre que parió a Casillas”

D’un temps ençà que vinc pensant –encara que sembli impossible és cert, senyors- què podia ésser la causa d’aquesta continuada agressivitat del ‘Imperio’ cap al nostre dissortat país. Podria respondre a una natural sortida de l’íntrisecament expansionista poble espanyol, ara que l’imperi dels Àustries s’havia perdut –cal recordar-ho, en part, per culpa de la pèssima gestió de les colònies- i l’Àfrica havia sofert el procès d’independència de les metròpolis europees.

Però recordant els fets (o feyts, que diria el rei En Jaume I) de la història recent de l’Estat espanyol vaig trobar, de certa manera, una altra alternativa. Fa 300 anys, un Borbó francès va arribar a seure al tron de Madrid després d’aniquilar tota resistència a la seva persona. Des d’aquell moment, els catalans vam assumir amb ressignació –alguns més, d’altres menys- la nostra pertinença a això que van anomenar Espanya (abans, com deia el rei En Ferran el Catòlic, eren “les Espanyes”) i vam treballar per a engrandir el nostre país i, ja que hi erem, també el de més enllà de l’Ebre.

Se’ns va arribar a anomenar la “Manxester d’Espanya” i vam ser capdavanters econòmicament fins quasi avui mateix. El diferencial industrial, comercial, junt amb el natural dinamisme de la nostra societat (el modernisme sorgeix d’axiò mateix) ens va convertir en “amos” entre cometes del país. Les decisions provinents del poder central ens afavorien de retruc, pensades pels grans terratinents castellans. Així vam aconseguir refer-ho tot de nou: Reinaxença cultural, Mancomunitat, fins i tot la tan recordada encara pesseta provenia d’una associació de mots catalans.

Però ara, com bé diu l’anunci d’Endesa, cal inventar-ho tot de nou: l’entrada a l’UE l’any 1986 i l’aparició de l’Estat de les Autonomies (àlies “café para todos”) va fer que Espanya creixés explossivament i aconseguís equiparar el sud, rural, amb el nord, industrial, aconseguint una millor qualitat de vida general i benestar social. En aquest moment entra en joc un altre factor: les actuals regles del joc no permeten el creixement econòmic, d’infraestructures per aguantar el teixit social de Catalunya.

Nosaltres, catalans, potser un pèl ingenuament, vam obrir el pot per demanar-ne més per tal d’assolir el desenvolupament nacional necessari per a continuar essent un país competitiu –fins i tot havíem arribat a figurar entre les quatre regions més riques d’Europa, al costat de l’Estat de Baden-Wuttenberg o el Milanesat. Però Espanya havia canviat, Espanya ja no era la del segle XIX. Tenia l’orgull patri ferit molt més a flor de pell que abans, però també mostraven més múscul i suficiència ecònomica. Catalunya ja no n’és el motor, poden passar sense nosaltres, la mostra és el boicot que pateixen els nostres productes alentat per mitjans de comunicació enyorants de la “una, grande y libre”.

Malgrat tot, saben que si no fan res Catalunya tornarà a revifar, tornarà a resorgir (el President Companys ho tenia molt clar). Ens tenen por. Ells estiren la corda, nosaltres també. Cal fer una aposta decidida i valenta per la nació plena catalana, però hem de ser més enllà del marc espanyol, doncs quan salta la corda, malauradament, el nostre país les ha vistes de tots colors. Cal potenciar la Catalunya endins –donar consciència al nostre poble del que realment és, sense llepar-se les ferides- i la Catalunya enfora –mostrar-nos al món, el nostre món és el món deia el President Pujol-. De mentre, els nostres veïns, amb ànsia i sense cap oposició des del nostre govern (l’enemic ja és a dins…), fan manifestos en recolzament del saníssim castellà i, qui sap, potser ens acabarem trobant un carrer a la nostra ciutat a la “madre que parió a Casillas”.